Després d'una lectura atenta de l'article "La llebre enlluernada" https://notesdopinio.cat/2020/08/23/la-llebre-enlluernada/ a Notes d'Opinió d'En Ferran Ruiz Tarragó, i amb la intenció de difondre algunes de les seves aportacions, destaco els següents paràgrafs:
...és possible que iniciar el curs presencialment sigui una mesura inadequada o contraproduent des del punt de vista de la salut pública. La socialització de l’escola és necessària però la salut és decisiva. No trobo gaire sentit a prioritzar la socialització si el preu a pagar és malaltia i patiment.
...a hores d’ara, s’accepta que la transmissió aèria del virus és un fet... Tal com assenyala un article publicat al diari El País, cito textualment, “per evitar la transmissió basada en aerosols prendre mesures com la distància física d’1,8 metres no seria útil en un espai interior i proporciona una falsa sensació de seguretat, provocant l’exposició al virus i brots.”
Un dels implícits del sistema escolar... és que infants i adolescents van a l’escola precisament perquè estan sans. Si un infant està malalt o els pares sospiten que ho està, generalment el fan quedar a casa i van al metge. Quan se sap que un nen té una malaltia contagiosa no se li permet anar a classe... Ara tenim el dilema de si escolaritzem noies i noies malalts que desconeixem que ho estan, perquè no tenen símptomes, i a nenes i nens sans però potencials receptors i alhora vectors de contagis.
Substancialment hem dit adéu al turisme exterior i als desplaçaments internacionals, a la música en directe, al cinema, al teatre, a l’esport com a espectacle i a la vida nocturna. Hem limitat l’activitat de les empreses, que quan s’ho han pres seriosament han implementat fortes mesures de protecció i distanciament, que comporten treballar de manera diferent i fer un ús molt major de la tecnologia i d’Internet. S’han prohibit reunions de més de 10 persones, es controla l’aglomeració a les platges, s’imposen mascaretes obligatòries en establiments comercials, en edificis oficials i en la via pública... Es limita el nombre de clients simultàniament presents en un comerç o en una oficina, per exemple bancària, on, com a gairebé tot arreu, cal esperar-se al carrer. S’imposa una distància interpersonal mínima d’1,5 o 2 metres en molts llocs, en particular en bars i restaurants, amb les corresponents restriccions quant a festes i casaments. S’estén de manera considerable una mena de “medicina a distància”, sobretot telefònica, en la que els metges no veuen ni toquen els presumptes pacients. Fins i tot, gairebé hem deixat d’acomiadar els difunts per tal que la gent no s’aplegui en un mateix lloc i moment, que és precisament el que passa a les escoles: es coincideix intensament en espai i en temps, poc espai i molt de temps.
Els motius contundents que justifiquen unes alteracions tan considerables de la vida quotidiana, sembla que deixen de ser rellevants quan es tracta d’institucions educatives que acullen infants i joves, entitats que, repeteixo, apleguen de manera concentrada molta gent durant moltes hores. De fet, pel que fa les normatives i recomanacions que s’han dictat per la Covid-19, el sistema educatiu esdevé una categoria a part, on es produeix una mena d’estat de “suspensió” de la realitat imperant en tots els altres àmbits. Pel que fa als docents, és ben comprensible el seu neguit davant la perspectiva d’estar diàriament vàries hores en contacte amb multitud de possibles portadors asimptomàtics en espais tancats, sense possibilitats reals i efectives de protecció.
Hauria de ser obvi que fer funcionar els centres educatius en condicions força similars a les de sempre, amb grups de 20, 25 o 30 alumnes, –per molt que es parli de grups de convivència estables i els discursos oficials comptin amb notables innovacions terminològiques– no s’adiu amb les mesures que s’imposen i s’apliquen en la vida social i econòmica. Les administracions educatives poden escriure i manar el que vulguin però les expectatives de distanciament, d’agrupaments petits i disjunts d’alumnes sense contacte entre ells, de protocols de mobilitat dins dels edificis escolars, de ventilació, d’higiene de mans, d’ús dels lavabos, de règim d’entrades i de sortides, etc. etc., són irreals i impracticables, tant per la pròpia naturalesa de la feina com per les condicions estructurals i materials habituals dels centres educatius.
L’ús d’espais addicionals per esponjar la densitat d’alumnes és ben incert... Pel costat pedagògic no em consta, i tan de bo m’equivoqui, que s’hagi avançat en la introducció ferma de la mentoria, entesa en el sentit que a primària i al menys al primer cicle d’ESO, cada alumne tingui assignat un docent de referència que el conegui i en faci el seguiment. A cada mestre se li hauria d’encomanar, com a dedicació principal, vetllar per l’aprenentatge de 10 o 12 alumnes creant plans personalitzats, i mantenir la interacció amb cadascun d’ells, estigui l’alumne on estigui i passi el que passi en els centres segons l’evolució de la pandèmia.
Posat a especular, diria que és possible que mentre no hi hagi una vacuna d’eficàcia provada, l’obligatorietat de l’educació hagi de quedar en suspens, perquè la premissa de que els centres són segurs deixa de ser vàlida i perd l’acceptació general que ha tingut fins ara. Es pot impedir legalment que una família prengui la decisió (entenc que per ara il·legal) d’educar a casa temps de pandèmia al·legant que l’escola és insegura?
Podeu accedir a més posicionaments i orientacions sobre l'Educació davant la crisis del Covid a CHISPAS TIC Y EDUCACION http://peremarques.blogspot.com
